Academia Occitana

Lo dedins e lo defòra

Jorn per jorn

Lo dedins e lo defòra

Adonc lo sénher Raffarin, dont lo fèu es a Chassanuèlh de Peitau (lòc de naissença de Loís lo Piós, primièr rei de l’Aquitània franca e futur emperador, çò que manca pas d’èsser suspècte !), defend l’idèa d’una region Aquitània espandida a las regions Lemosin e Peitau-Charantas. E d’occitanistas son contra perqué la region Peitau-Charanta non es del tot occitana. O es un pauc çaquelà – la Charanta lemosina –, mas non sembla que valga la pena de se copar lo cap per tan pauc de causa. Es un pauc coma los Occitans de Baiona, tan val los daissar a un polit departament basc que se dessepararà un jorn o l’autre. Non cal pas èsser tan pimpilhós. De còps que i a, non cal pas trantalhar a far la part del fuòc, quitament quand non i a lo fuòc. Coma a Ialta, Estalin e Churchill, tè tu tè ieu. Sus una mapa, los òmes non se veson pas. De cisèls per decopar l’espaci. De pargues per triar las fedas.

Per aquò, per aquelas encontradas estranhas, los autres de Peitau-Charanta, los que non son Lemosins, se dison d’Aguiana e dison aguianeses lors parlars peitavin-santongeses. Imaginatz aquò, una consciéncia istorica que subreviu a l’assimilacion linguistica ! Mas ont anatz aquí ? Benlèu non nos anaretz quèrre la toponimia occitana del país, los nombroses mots occitans dins aqueste aguianés, Peitieu capitala del ducat d’Aquitània, Guilhèm lo primièr trobador, Pèire Bèc e lo sieu Centre d’Etudes Supérieures de Civilisation Médiévale, lo « chabichou », formatge amblematic del parçan e que tan revèrta lo cabecon roergat, la reconciliacion finala dins l’unitat retrobada del Conhac e de l’Armanhac… ? Non i pensatz pas ! Nos cal una region Aquitània canda de tota mescla etnica. Los mai sabents evòcan « l’efècte Terracher », una menaça de contaminacion lingüistica. E se l’aguianés, mal conegut, veniá una lenga invasiva dins l’encastre regional novèl. E cossí l’arrestar aprèp ?

J.P.