Academia Occitana

A punhats mossur Castanhièr.

Jorn per jorn

A punhats mossur Castanhièr.

“... aug la cortesa gen / que cridon cyre / al frances humilmen...”.
B. Sicard de Maruejòls.

Al començament del s. XVIII, los fraires Castanhièr, nascuts a Carcassona - lors retraits, pints pel Catalan Jacint Rigau i Ros, son conservats al musèu d’aquesta vila -, avián amassat de fortunas immensas. Francés, l’ainat, banquièr a París, èra director de la Companhiá de las Índias, e Guilhèm, lo cabdèt, demorat en Lengadòc, èra vengut, per crompas de fèus, baron de Cofolencs, comte de Clarmont-Lodeva e senhor de Cuxac-Cabardés. L’expression çai-sus, plan espandida al delà del Carcassés, remembra benlèu (es la tradicion) que qualqu’un faguèt aquela recomandacion venguda proverbiala a lo qu’èra demorat al país, e vòl dire que de còps que i a, non cal far tròp de manièra en taula o endacòm mai. L’apelava mossur, mas non es segur qu’aqueste li tornava lo meteis títol. Lo comic ven de l’oposicion entre los tèrmes : cossí mossur Castanhièr auriá pogut manjar a punhats alavetz que l’usatge de la forqueta se generalizava dins son mond ? Ne volètz una autra ! A un qu’es tròp flatós per èsser onèst: « Pas tant de mossur, un pauc mai d’argent ». Perqué lo flatat sap que non es un mossur e non se daissarà amanhagar. Doncas, aquel francisme qu’exprimís en primièr la subordinacion d’una classa sociala cap a una autra, d’una lenga cap a una autra, s’emplega generalament la berreta a la man. Jamai non s’emplega entre parièrs, entre personas de classa sociala inferiora, mas de la classa inferiora cap a la classa superiora. Se volèm d’expressions, n’avèm encara dins la saqueta : « Bèl temps d’ivèrn, santat de vièlh, amor de mossur / ren de segur » ; « Es un mossur al lièit, las bragas se secan » (lo que demòra al lièit - que fa lo mossur - perqué es tròp paure per aver un segond parèlh de bragas) ; « En pagar, mossur se recomanda » (li cal son argent per obténer l’estima dels autres) ; « Bèl chaval mossur, s'èra vòstre ! », perqué « la levita non fa lo mossur ». G. Visner nos parla de la « francimandejada dels emmossurats », e podèm debanar tot un vocabulari tan ric qu’explicit : mossuralha, mossurejar, mossuròt, amossurir, etc. E çò que disèm per mossur val per madama.

Lo fait de tornar vida al mot sénher, contestat per d’unes, foguèt un biais per nòstres davancièrs en occitanisme de restaurar nòstra dignitat d’òmes e de ciutadans.

Nos fan repròche tanben d’emplegar lo meteis mot per parlar a nòstre vesin e al Creator del Cèl e de la Tèrra. E alavetz ! Fòra que se ditz « senhor », levat dins una exclamacion correnta - « Nòstre Sénher ! -, perqué non auriam dreit a aquela proximitat respectuosa ? Despuèi Bernadeta e Filadèlfa, sabèm que « lo Cèl parla en òc ».

J.P.

*En Itàlia, « monsù » èra utilizat per designar los franceses notables. Aital lo penheire lorrenc del s. XVII, Didier Barra, dit « monsù Desiderio » e conegut solament jos aquesta designacion fins a la segonda mitat del s. XX.