Academia Occitana

Demarcacion e communicacion

Jorn per jorn

Demarcacion e communicacion

Se ne cresèm lo jornal « Sud-Ouest » del dissabte 28 de genièr, la vila de Lembèia aguèt la primor d’una descubèrta dobla : los Bearneses serián de Basques latinizats (ne tornarem parlar) e lor lenga non seriá pas mai l’occitan, nimai lo gascon (d’unes se sentisson desbordats dins lor replegament), mas la « lenga bearnesa ». Coma ditz Georg Kremnitz, « I a una mena de dialectica entre accentuacion de la demarcacion e baissa de la practica communicativa (…). Se pòt arribar a de cases limits coma uèi los d’unas varietats de l’occitan ont la volontat demarcativa d’unes (pretenduts ?) locutors es tan granda que considèron de varietats prèpas coma tan diferentas que non i vòlon pas veire la meteissa lenga (…). La demarcacion pòt aital arribar a un punt maximal : la lenga imaginada d’aquel biais non possedís mai qu’un sol locutor, sa valor communicativa es casuda a zero *». Doncas mon conte non es pas acabat. Lèu se tracharàn que Camelat e Palai non son pas Bearneses e los remandaràn a lor Bigòrra natala.

Benlèu non vos escapèt que nosautres sèm a l’encòp per la lenga eretada (que non es una mesclanha de parlars) e la lenga de communicacion (que sa qualitat principala es d’èsser compresa per totes). Cresèm los Occitans pro intelligents per mestrejar las doas sense tròp d’esfòrç mas plan d’eficacitat. Es la nòstra escomesa. Per ganhar. Mas qui vòl ganhar ?

J.P.

* Georg Kremnitz, « Sur la délimitation et l’individuation des langues. Avec des exemples pris principalement dans le domaine roman », Estudis Romànics, vol. 30, 2008, p.16.