Academia Occitana

Un pòble sense istòria

Jorn per jorn

Un pòble sense istòria

Es totjorn dolorós de constatar la mesconeissença de l’istòria demest los occitanistas, mas aquel desinterès ven mai problematic encara quand se tracta dels lingüistas. Totes veson amb una certitud absoluda un substrat linguistic aquí ont non es e non lo veson aquí ont lor cura los uèlhs. Degun non auriá idèa de parlar (fòra per qualques traças menudas) de l’influéncia del ligur, del celtic, nimai del grèc (totas lengas parladas pendent de sègles en çò nòstre) sus l’occitan, mas aquò ven una evidéncia per la del misteriós aquitan sul gascon.

Pendent la « guèrra de las Gàllias », la provincia que s’apelarà tanben Narbonesa, ja romanizada, èra per Cesar un lòc de « civilizacion » e de « mors rafinadas ». Al sègle seguent, per Plina l’Ancian, semblava « mai a Itàlia qu’a una simpla província ». Al dintre d’aquel espaci, cabiá, segon la geografia actuala, una part de Gasconha, Catalonha nòrd, lo Lengadòc istoric aut e bas, Provença e lo Delfinat sancèr. Ligada mai tard a la província d’Aquitània (dels Pirenèus a Léger) dins l’encastre del diocèsi de Vièna o de la Sèt Províncias, i difusiguèt son « latin » que contunhèt son evolucion.

Çò qu’es oblidat es ni mai ni mens lo ròtle d’aquel latin forçadament especific, e que capelèt totes los parlars anteriors, dins aquel espaci abans l’aparicion tardièra dels superstrats vascon al sud-oèst e franc (puèi francés) sus l’ensemble de la franja nòrd. Ara, en mai de l’occitan, i trobam l’aguianés o peitavin-santongés, l’arpitan o francoprovençal, e de segur lo catalan. Sul limit nòrd de l’antica Aquitània e de l’antic diocèsi de Vièna, a la broá de Léger, rencontram coma indici ultime d’aquela realitat primitiva l’isoglòssa alnus / vernus, siá dins lors diferentas fòrmas aulne / vèrnhe.

J.P.