Academia Occitana

Una invasion.

Jorn per jorn

Una invasion.

Era l’annada terribla, 1271, l’annexion de las tèrras dels comte de Tolosa al domeni reial. Abans, aquel vast territòri non èra qu’una part luènha d’un empèri virtual. Ara, èra estreitament associat a son quite còr. E per son espandi, èra plan mai bèl qu’aqueste. Sa lenga tanben èra mai elaborada e prestigiosa. Non mancava de juristas e d’administrators que foguèron sollicitats a la capitala novèla. Es aital que la lenga illustrada per Conon de Betuna, lo castelan de Coucy o encara Teubald de Champanha, lo qu’èra tanben rei de Navarra, foguèt tocada al prigond per una invasion lingüistica dont se sentissiá de longa l’influéncia insidiosa. Es aital qu’en mens d’un sègle, la lenga de Simon de Monfòrt, de Gaucher de Châtillon, de Guillaume de Contres, de Lambert de Crecy o encara del rei Philippe, dit August, aquela lenga que disián subrebèla se caravirèt. Venguèt una mena de mescla estranha, una sintèsi diràn d’unes, un creòl diràn d’autres… L’Occitania conquista (un tròç sonque !) conquerissiá son ferotge venceire ! Ja tres sègles abans, a l’ocasion del maridatge tan de plànher entre Constança de Provença e lo rei Rodbèrt, Raol Glabèr aviá mes en garda sos compatriòtas sul perilh que i aviá de se far amb aquel mond « nefast », vodat « per leugieriá d’esperit a totas las vanitats ». Mas lo mal èra fait. Fin finala èra cap a l’an mil que tot aviá començat. La profecia terribla del bon Raol se realizava contra « lo pòble dels Francs onorable fins aquí mai que cap d’autre ». Non solament non foguèt escotat mas un autre rei de França, Loís IX, aliàs « lo sant », cometèt la meteissa error que son aujòl en esposar una autra provençala, Margarida, filha del comte Raimond Berenguièr, e la venguda d’aquesta provoquèt un flux novèl d’occitans a la cort de França. Aqueste còp, l’òsca èra passada e la catastròfa inevitabla. En defòra d’un cambiament de mots, un fenomèn caravirèt del tot e definitivament lo parlar aversenc : es aquí que se plaça l’afar dels sufixes -ade manlevats a las finalas femininas dels participis passats occitans. En un virat d’uèlh, vegèron acolie venir acolade, vegèron balée venir balade emai, sordeis, croisée venir croisade… (1). E sense se’n mainar son passats aital, coma se ditz pudicament, del « francés ancian » al « francés mejan ». Puèi i aguèt las èrsas successivas, la dels Armanhacs mèstres de París, puèi l’autra amb lo brave Malhèrbe que temptèt de desgasconizar la cort en tornar préner la mission del cap pelat medieval, e qui li passèron sul còrs, e totes los autres dins un torrent que non s’arrèsta jamai. E tot aquò sense comptar la perversitat dels Montanha, Brantòsme, Montluc e plan d’autres, o encara la duplicitat de Rabelais dont los escrits enganadors, claufits d’occitanismes, an pervertida per totjorn la lenga francesa. Imaginatz que Racine, Voltaire, Chateaubriand, Proust, Marc Levy e ne passi an emplegat e emplegan inocentament aqueles mots forastièrs (2).

Mas quand pensi que, d’aquela situacion desastrosa, los francofòns ne son contents e que non ne coneissi un sol que vòlga tornar a la lenga de Conon de Betuna ! Emai que considèran al som de la preciositat literària de mots (un pauc escarraunhats) tant ordinaris per nosautres coma « cavale », « castel », « malotru », « jouvence »… (cavala, castèl, malastruc, jovença) ! Cal creire que son mens estafinhoses que d’unes d’en çò nòstre que vòlon tornar bastir l’occitan sus de basas mai autenticas, per delà Pèir de Garròs, Pèire Godelin, e Frederic Mistral.

J.P.

(1). Per un universitari de Lille que vei las causas de naut, « l’hypothèse (…) sur -ade est que son sens garde la trace de son origine indo-européenne puis latine et travaille la notion d’accompli ». Pas mai. Si. L’autor voldriá « montrer qu’avec -ade on n’a pas affaire à n’importe quel type d’action : les « noms d’action » en -ade se caractérisent-ils par le fait qu’ils renvoient toujours à l’idée d’événement et à la notion d’accompli et qu’ils se situent dans l’ordre du discret ». Es per discrecion que non parla d’occitan.

(2). Vernet (Florian), Petit guide insolent des mots occitans, passagers (clandestins) du français, IEO Languedoc, 2014.