Academia Occitana

La desaviada. 5: Lo bon gran e l’iraga.

Jorn per jorn

La desaviada. 5: Lo bon gran e l’iraga.

Robèrt Lafont publica en 1971 son preciós libròt L’ortografia occitana. Sos principis. Aquí analisa tanben las preconizacions d’Alibèrt, las completa, las corregís.

De correccions benvengudas per « gardar » la « e » de sosten.

p. 69 : En oposicion a Alibèrt, l’autor reconeis que « Los grops finals /lm/ e /rm/ pòdon èsser sostenguts per /e/, se non son simplificats ». Adonc, se comprenèm plan, *olm → olme, *vèrm → vèrme e *palm → pam.

N’es parièr per fèrre a costat de fèr, de morre a costat de mor, de carri a costat de car, de torre a costat de tor.

Se confòrma doncas a la realitat de la lenga (çò qu’es la mendre de las causas).

Mas…

Mas contradictòriament escriu (p. 76) andospèrm.

Sembla donc que per R. Lafont, la « e » de sosten non concernís que los mots de formacion populara, non los mots sabents. En realitat, es lo contrari : se la « e » de sosten s’apond a qualques mots mono-sillabics de formacion populara, s’impausa generalament - dins de condicions precisas - als mots sabents que sense aquò perdrián lor integritat necessària per demorar intelligibles e comuns a totas las varietats de l’occitan. Constatam tanben que los mots de la primièra lista non an d’equivalents franceses, çò qu’es lo cas d’andospèrm.

D’aprobacions malvengudas per suprimir la « e » de sosten.

p. 70 : « Aquela solucion [la e de sosten] es pas d’a fons desconeguda (sic) per l’occitan ancian : catalògue, vèrbe, mixte, filosòfe, etc. se pòdon trobar sens influéncia francesa. Mas catalòg, vèrb, mixt, filosòf demòran normals, inserits dins la fonologia d’ensem de la lenga ».

Aital, de mots atestats despuèi l’Edat Mejana e unanimament emplegats d’aquel temps a l’ora d’ara non son brica legitimes al contrari de mots (manca per vèrb a costat de vèrbe) jamai atestats. L’autor reconeis la realitat istorica, mas la defugís al nom de principis superiors definits per el.

p. 72 : L’autor reconeis qu’aquela « restitucion » fa una « dificultat especiala dins los parlars qu’amudisson las consonantas finalas e que deuràn (sic) realizar oralament / astení / [astenic], / asetà / [acetat ?], / ventrilò / [ventrilòc], / klurí / [cloric], / linutí / [linotip], etc. ». Mas per aquò se descarga sus Mistral qu’escriu « fantasti, soucioulougi, astroulò ».  En realitat, lo mèstre de Malhana propausa « astroulogue » et non « astroulò » (I, p. 160) en intrada de son diccionari e « proutoutipe » - e donc « linoutipe » - coma totes los diccionaris a l’ora d’ara, mas « soucioulougi » i sembla absent. Los senses diferents d’astrològue (lo que legís dins los astres) e d’esterlòt (devinhaire, bruèis) son plan definits dins Godelin. Lo segond, « refait » en astroulo per Sabòli o sos editors del s. XIX (un apax), semblava amb rason mai pintoresc a Mistral que lo placèt dins Mirelha (al cant VI, trobam Nòstradamus, « l'astroulò souloumbrous »). Mas per çò qu’es d’alinhar *pedagò(g), *cancerolò(g), *ornitolò(g), *neuropsicolò(g), *otorinolaringolò(g) sul dobtós *astrolò(g), non donèt pas d’autres exemples. E ai coma un dobte sus la bona compreension de asteni(c), aceta(t), clori(c)…

En realitat, l’amudiment de la consonanta finala qu’es natural e de bon compréner pels mots populars non conven pas pels neologismes sabents ont, per èsser comprés, totas las letras devon èsser prononciadas. En defòra dels mots ont la « e » de sosten, d’un emplec general, es sanccionada per l’escrit (pedagògue, a ; filosòfe, a ; astronòme, a), demòran los autres ont la preconizacion seriá d’ajustar dins la prononciacion la « e » absenta dins l’escrit. Es la « règla France-Inter » ont los mots franceses fisc, bonjour, sortir etc. son prononciats *fisque, *bonjoure, *sortire. En occitan provençal, « ventrilòc » se poiriá prononciar coma lo « ventriloque » de Mistral, « asmatic » coma « asthmatique » en cò d’Honnorat e « clorat » coma lo « clourate » de mon vesin. En tota simplicitat.

La meteissa annada, Robèrt Lafont publica dins los Cahiers pédagogiques de l’Institut d’Etudes Occitanes (1971, n° 53, pp. 1-8) un article intitulat « Problèmes de conscience linguistique. Le français médiateur ».

p. 1 : « J’ai souvent dit qu’en remplaçant aur et arma par (òr) et (àmo), les Occitans montraient que, dans l’intégration à la culture française, ils avaient perdu leur "or" et leur "âme". C’est beaucoup plus qu’une boutade ».

Per aquò, aur non se pòt prononciar que au(r), la « r » finala amudida coma dins fau(r) e tau(r), aqueles arcaïsmes qu’an donat las fòrmas majoritàrias faure e taure que degun non pensa corregir. La meteissa solucion non èra possibla per aur en rason de confusions inevitablas amb aura (vent) o aure (quicòm mai) e sol lo passatge a « òr » - reduccion del diftong a la catalana -, dins la lenga modèrna, permetiá de rendre aquel mot compreensible. Sus aquel punt, lo francés non joguèt, s’es lo cas, qu’un ròtle minime, lo de propausar una possibilitat. Ara lexicalizat, aur pausa çaquelà lo meteis problèma qu’al s. XVII ont foguèt remplaçat per òr. Podèm èsser segurs que la socializacion esperada de l’occitan tornarà pausar lo problèma.

Amb arma (lat. anima), avèm un mot plan localizat (R. Lafont èra un bon lector de Godelin). Lo mot qu’escriu « àmo » seriá la fòrma non geminada (orientala) de « anma » qu’aparten ara a la lenga comuna.

Quant a « boutade » (botada), pòrta la pròva que lo francés, sense crénher de pèrdre son anma, accèpta los occitanismes.

p. 2-3 : Recomanda de restaurar camèlia, dàlia, acàcia, etc., e non podèm qu’èsser d’acòrdi amb el… per admetre aqueles artificialismes comòdes. Mas tot se gasta lèu : « Cette remarque nous conduit (…) à la série française, Italie, Roumanie, Occitanie. Rappelons (sic) que l’occitan, s’il n’usait pas du français comme médiateur, aurait Itàlia, Romània, Occitània. Mistral écrivait Itàli suivant la phonétique provençale ». E Godelin de son costat : « … damb que vic l’Italia, ont son braç de soldat / ten, dins las garnisons, son nom recomandat ».

Constatam que Itàlia non es gaire conegut jos aquela fòrma en defòra Provença ont non es generalizat - coma la triologia tragèdi(a), comèdi(a), acadèmi(a) venguda del francés e fargada sus remèdi -, que Romania, neologisme del s. XIX, d’aprèp « România », creat en 1856, oficial en 1878, que Mistral escriu « Roumanìo » [Romania] se ditz plan justament Romania en catalan e que Occitania es un latinisme de 1850 que Mistral escriu « óucitanìo » [Occitania].

Uèi, totes los linguistas occitans escrivon e dison « Romania » (coma en catalan) mas contunhan d’escriure e de dire « *Occitània » al lòc de « Occitania ». Utilizan lo paure argument d’alinhar « *Occitània » sus « *Aquitània », mas « *Aquitània » non ven pas del latin mas del francés « Aquitaine » fargat al s. XVII per l’occitan Pèire de Marca e adaptat maladreitament a l’occitan, a la meteissa epòca, pel poèta Joan-Geraud Dastròs. Mistral lo reprendrà del meteis Dastròs (un apax de mai). Lo latin « Aquitania » dona en occitan « Aguianha » e lo latin « Vasconia » dona en occitan « Gasconha », mas al s. XIX los istorians an adoptat « Aquitania » e « Vasconia » per designar lo territòri antic e medieval d’aqueles pòbles. Coma « Novempopulania », « Septimania », « Neustria », « Austrasia », Burgondia o « Lusitania ». E lo latin « Occitania », occitanizat al s. XIX, demòra dins aquesta meteissa logica. Una accentuacion sus la supausada avantdarrièra sillaba non seriá solament ridicula mas falsa.

p. 7 : Evòca « une conscience déchirée entre le désir de deux authenticités : l’authenticité du "droit fil de la langue" et l’authenticité du "sentiment de la langue" ».

Sense n’aver la consciéncia estrifada, l’Academia occitana non s’interèssa qu’a una sola « autenticitat », la de la lenga reala.

J.P. (seguirà).