Academia Occitana

La desaviada. 19 : Trista bolhaca

Jorn per jorn

La desaviada. 19 : Trista bolhaca

L’edicion anciana de l’Assimil occitan, L’occitan sans peine, datat de 1975 (ara en linha), èra dedicat a la memòria de Frederic Mistral e de Loís Alibèrt, e Carles Camprós n’aviá escrit lo prefaci. Se compren doncas qu’una edicion novèla èra necessària, per una mesa al gost del jorn a l’ora del trionfe de la farlabica. Serà doncas, en tota simplicitat, L’occitan, paregut en 2016, òbra de Nicolas Quint, director de recèrca al CNRS. Non caldrà mens d’una pagina plena per mercejar un important comitat de patronatge compausat dels « relecteurs » de l’obratge (la preséncia d’unes nos estona -mai que mai los defunts -, la d’autres non ; saludam los que non i son, quitament s’avèm de punts de divergéncia amb eles) e una autra pagina per las institucions censadas aver donada lor benediccion. La mencion de l’Universitat de Tolosa-Lo Miralh nos esclaira sus la qualitat del « trabalh scientific ». Lo sosten de la Délégation à la langue française et aux langues de France (DGLF-LF), sense lo mendre contraròtle, non es una suspresa.

Tre lo començament, auriam pogut èsser rassegurats : « la langue enseignée sera exclusivement l’occitan languedocien standard tel qu’il a été codifié par le grammairien Louis Alibert dans sa Gramatica occitana (…) publiée en 1935 et 1937 ». p. XI.

Verificacion : 

N. Q. p. 5. « Demòri a Montpelhièr, e tu d’ont siás ? ».

Alibèrt, p. 159 : « Las formas d’aquel vèrb [èsser] son mai que mai variablas e s’entremalhan d’un parlar a l’autre. Avèm mes en evidéncia las formas de l’anciana lenga que subsistisson encara ».

Alibèrt / DGLO : Demòri a Montpelhièr, e tu d’ont ès ? « Siás » correspond a la segonda persona del subjonctiu present.

N. Q. p. 9 : « De qué fas coma trabalh ? Trad. : « Qu’est-ce que (de quoi) [tu] fais comme métier (travail).

p. 11 : « De qué fas coma trabalh ? Siás velhaire dins una discotèca ». Trad. « Qu’est-ce que tu fais comme métier ? Tu es vigile dans une discothèque ».

p. 13 : « De qué vos arriba ? ». Trad. « Qu’est-ce qui (de quoi) vous arrive ? ».

p. 15 : « Non, de qué li vols ? ». Trad. « Non, qu’est-ce que tu lui veux (de quoi lui tu-veux) ? ».

p. 17 : « E bonjorn l’Enriqueta, de qué me crompas uèi ». Trad. « (Et) Bonjour (l’) Henriette, qu’est-ce que (de quoi) [tu] me prends (m’achètes) aujourd’hui ? ».

Alibèrt, p. 79 : « Mantun parlar lengadocian substituís de qué a qué neutre : Sap de qué dire. Aicí en de qué pecatz. Es una forma a defugir ».

p. 9 : « Te disi pas de non ! ». Trad. : « [Je ne] (te) dis pas (de) non ! »

Alibèrt / DGLO : Te disi de / que non ! Te disi pas non !

p. 17. : « E bonjorn l’Enriqueta… »

Dins tot l’obratge, l’article es sistematicament plaçat davant lo nom pròpri per interpelar una persona, un usatge vulgar non previst per Alibèrt. Per aqueste (p. 269), « Dins divèrsis parlars, l’article es emplegat davant los prenoms e los noms de personas ». Mas per los designar familiarament, non per s’adreçar a elas.

p. 21 : « Es que cada nuèch… »

Per refortir l’unitat de l’occitan e de la communitat occitano-catalana, Alibèrt a causit pel tractament del -ct latin dins la lenga « literària » [estandard] las fòrmas en -it (nuèit), comunas a las varietats gascona, auvernhata, vivaroalpina, marchesa, en partida lengadociana e lemosina, e en catalan.

Alibèrt / DGLO : Es que cada nuèit…

p. 49 : « Malur de malur… »

Lo diccionari d’Alibèrt pòrta « malaür » dont « *malur » non es que la prononciacion contractada naturala. 

p. 73 : « Setanta-uèch, carrièira del Garric Vièlh. »

Alibèrt porta « carrièra » dins son « vocabulari ortografic » e son diccionari. La fòrma « carrièira » del Lengadòc oriental non poiriá pretendre a la panoccitanitat.

Alibèrt : « Setanta-uèit, carrièra del Garric Vièlh. »

p. 73 : « Es que çò-z-autre m’a desbrembat ! ».

p. 67 : « Es que paure mainatge, an aquela epòca… ».

Alibèrt, p. 37 : « La lenga literària deu observar l’usatge classic e catalan modèrn en regetant aquelas letras eufonicas ».

p. 77 : « Es plan polida la teuna vaca ! »

Alibèrt, p. 77 : « La lenga literària deu se’n téner a las formas dels paradigmas ».

Alibèrt / DGLO : Es plan polida la tiá vaca !

p. 77 : « Ieu te’n doni mila, se que de non fai tot sol »

Alibèrt, p. 246 : « Aquelas formas son francament barbaras, val mai emplegar son que, sinon que, e encara melhor sinon ».

Alibèrt / DGLO : « Ieu te’n doni mila sinon fai tot sol ».

p. 242 : « collaboradoira, collaboratrice : la forme masculine correspondante est collaborador(…), collaborateur. Une autre variante plus littéraire (sic) est également possible : collaborator (m) / collaboratritz (f) »

Alibèrt, p. 53, 357-359 : La primièra fauta es d’associar un sufixe popular (-dor / -doira) a un mot sabent (collaborar). La segonda de donar a un nom d’agent un sufixe d’adjectiu (maridadoira) o de substantiu designant una causa (banhadoira).

Alibèrt / DGLO : una sola fòrma « collaborator, collaboratritz ».

Los nivèls de lenga :

p. 42 : « Dans certains mots occitans, deux syllabes distinctes portent un accent tonique : cagamanja… ». id. p. 179 : « cagamanja »

p. 67 : « i aviá pas la sadolièra que i a ara »

p. 187 : « aquel animalòt ven de me [me ven de] pissar dessús »

p. 193 : « aquel m’as colhonat quand t’ai vist »

p. 215 : « empliscam-nos la pança, qu’es ora de gostar ! »

 p. 231 : « Dieu me damne ! O me podiatz pas dire puslèu, bogre d’amòrri ! »

- …

De precisions sabentas :

p. 246 : « un pesolh revengut, un pou habillé : c’est uniquement dans cette locution (sic) que revengut (qui normalement signifie revenu) prend le sens de habillé ».

La formula complèta es : « Un pesolh revengut de son antica misèria ».

p. 436 : « Cette spécificité [du gascon dans l’ensemble occitan] est probablement due au fait que le territoire de la Gascogne n’a été que tardivement romanisé (ou occitanisé) et que l’on y a parlé longtemps (au moins jusqu’à l’an mil dans certains endroits) une langue (l’aquitain) proche du basque ».

J. C. Dinguirard (1982, p. 70) evòca « la prompte romanisation de l’Aquitaine », deguda per el a « une situation linguistique très enchevêtrée » ont se mesclavan « au moins des langues bascoïdes, aquitaines, celtiques… ». L’occitan gascon non deu pas sas particularitats a un mitic substrat aquitan (aquesta lenga misteriosa, en recul davant lo celtic al moment de la conquesta romana, desapareguèt tre los primièrs sègles e son influéncia, coma la del ligur o del celtic endacòm mai, foguèt quasi nulla sus l’evolucion del latin parlat), mas al superstrat vascon consecutiu a la migracion d’Espanha d’aquel pòble, al s. VI dins una Novempopulania del tot romanizada. Aquí ont los vascons èran en majoritat, serà lo Bascoat. Aquí ont èran en minoritat serà la Gasconha.

p. 101 : « massís septentrional »

Vist de Montpelhièr, es benlèu lo « massís septentrional », mas per rapòrt a l’Occitania aquelas montanhas son exactament centralas.

Acabarem per dire qu’en defòra de las leiçons « en occitan estandard », d’autras se complason dins la patesejada mai pesuga (es una error comuna de creire que los autors « populars » escrivon dins la lenga del pòble), dins l’iperlocalisme, lo folclòr. La plaça donada a las grafias patesejantas, disproporcionada per rapòrt a la realitat, non pòt que donar un image endarrierat, vielhanchon de nòstra cultura. Los capítols sus la lenga e la literatura medievalas aurián un interès s’avián lor plaça dins aquel tipe d’obratge. En un mot, aqueste « metòde d’aprendissatge » plan mal vengut, inscrit dins un contèxte de regression de la pensada occitanista, se presenta per astre del tot ineficaç sul plan pedagogic. Un còp de mai, un còp per res. O una bala de mai dins lo pè.

J. P.